Dissabte (20)

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Què, ja has anat a votar?

—UN MISERABLE: No.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Però hi aniràs…

—UN MISERABLE: No ho crec.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Per què?

—UN MISERABLE: Em fa vergonya.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Què vols dir?

—UN MISERABLE: Que trobo que és humiliant, aquest referèndum.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: No t’entenc.

—UN MISERABLE: Doncs que em fa vergonya tenir els governants que tinc, em fa vergonya tenir els informadors que tinc, em fa vergonya tenir la «opinió pública» que tinc, em fa vergonya tenir els veïns que tinc, en definitiva em fa vergonya tenir el país que tinc.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Malament, doncs.

—UN MISERABLE: Sí. Tot el que es pot fer, sembla, en aquestes situacions, és alienar-se d’una manera o altra. Rient o aficionant-se molt a alguna cosa. A mi el que m’agradaria és ser eslovè! Fins i tot prefereria ser montenegrí, abans d’haver d’aguantar, dia rere dia, tanta vergonya, abans d’haver-me d’empassar tantes vegades tanta ràbia, tanta impotència, tanta immundícia com ens cau cada dia a sobre nostre!

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: …

—UN MISERABLE: …

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: No sé què dir, noi.

—UN MISERABLE: Res, res…

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: …

—UN MISERABLE: Continuem.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Vinga doncs. A qui afusellarem, avui?

—UN MISERABLE: Oh, per avui tinc reservat un petit titella del teatre, un dels més grans englotidors de merda del país, caricatura de la suficiència, el sempre sorprenent Artur Mas.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: Que passi.

—UN MISERABLE: Però que no digui res, sisplau.

—EL GENI DE LA LLÀNTIA: D’acord.

—PUM: Pum!

[@more@]

Tweet