Dilluns (1)

Cim de l’Olimp.

[@more@]

Entra Zeus, i després Hermes.

ZEUS: Així, doncs, què dius que ha passat?

HERMES: Ha sigut terrible, i encara no acabo d’entendre com és que no ho hem vist abans.

ZEUS: Però digues, parla, què és exactament el que ha passat?

HERMES: L’ira d’un geni de la llàntia s’ha desplegat per tot el món. Ha sembrat la destrucció entre els homes, ha enderrocat pobles i ciutats. Allà on s’acabava el món antic hi ha tirat unes bombes molt curioses, d’una perfecció brutal. Del món modern no en queda rastre. I després ha tornat a aixecar un parell d’imperis.

ZEUS: Quins?

HERMES: El xinès i el romà.

ZEUS: Bona elecció.

HERMES: Però es veu que ell diu que no elegia. Que destruïa i construïa sense cap pla premeditat.

ZEUS: Però això no és pas possible!

HERMES: Ell diu que sí.

ZEUS: Vull parlar amb ell.

HERMES: Això sí que no és possible.

ZEUS: Per què?

HERMES: Va fotre un pet com una gla.

ZEUS: I d’on dius que va sortir, aquest geni?

HERMES: De dintre d’una llàntia.

ZEUS: I qui la va fregar?

HERMES: Un pobre miserable que va pagar cara la seva infantil temeritat.

ZEUS: I on és, ara, aquest pobre miserable?

HERMES: És a l’Hades descansant.

ZEUS: Envia algú que el vagi a buscar.

Tweet