Hermes es troba amb Joaquim Ruyra.
[@more@]
HERMES: Escolti…
JOAQUIM RUYRA: Digui.
HERMES: No, perdoni, és que és el primer cop que baixo…
JOAQUIM RUYRA: El primer i l’últim, m’imagino.
HERMES: Què vol dir?
JOAQUIM RUYRA: Home, doncs que aquí entrar s’hi entra, ja ho crec, però el que és sortir…
HERMES: Escolti, que jo sóc un déu!
JOAQUIM RUYRA: Un déu?
HERMES: Sóc Hermes, concretament. No veu una llum especial al meu voltant?
JOAQUIM RUYRA: Una llum? Què vol que li digui…
HERMES: Aviam, aviam…
JOAQUIM RUYRA: Sí.
HERMES: Vostè fa temps que hi és, aquí?
JOAQUIM RUYRA: No ho sé.
HERMES: Com que no ho sap?
JOAQUIM RUYRA: És que aquí el temps no passa, aquí tothom té la sensació com si s’hagués mort fa mig minut.
HERMES: Mmmmm… A mi no em passa…
JOAQUIM RUYRA: Potser és que no està mort. No ha dit que és un déu?
HERMES: Sóc Hermes! De veritat que no em coneix?
JOAQUIM RUYRA: Esclar, que el conec!
HERMES: I llavors per què em fa ballar el cap?
JOAQUIM RUYRA: Jo?
HERMES: Aviam, aviam, li explico. He vingut a buscar un miserable.
JOAQUIM RUYRA: Un miserable?
HERMES: Sí.
JOAQUIM RUYRA: Aquí n’hi ha molts, de miserables…
HERMES: Déu meu, i com m’ho faré, jo, per trobar el meu?
JOAQUIM RUYRA: Vostè sabrà.
HERMES: Vostè els coneix, aquests paratges?
JOAQUIM RUYRA: Prou.
HERMES: Doncs acompanyi’m.
JOAQUIM RUYRA: D’acord.
i trobarà a l’un miserable? estem espectorants…
(cof! cof!)