Diumenge (3)

Els primers raigs de sol del nou dia mostren un paisatge completament desolador. La ciutat de Barcelona s’ha convertit en un immens munt de runa silenciosa—cap paraula no pot descriure aquest silenci… És un silenci… Un silenci… I per damunt d’aquest silenci, com per fer-lo encara més corprenedor, se senten unes quantes orenetes.

Un miserable ha aconseguit sobreviure (no sap pas com) el primer dia d’ira del geni de la llàntia. Com un gat enfilat a un arbre amagat al terrat d’un edifici, un miserable contempla amb ulls esbalaïts (ell, de la mateixa manera que els pocs supervivents, tampoc no ha pogut dormir en tota la nit) el munt de runa silenciosa i entremig la immensa figura del geni que va caminant per la ciutat rematant gent.

Però de cop i volta el geni gira el cap. Amb la seva vista prodigiosa ha descobert un miserable. Ple de terror, un miserable veu com el geni de la llàntia se li acosta amb decisió. Té tanta por que les cames no li responen. Un miserable ja es dóna per mort—comença a repassar la seva vida… Però el geni de la llàntia se li acosta i li diu:

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Bon dia!

UN MISERABLE: …

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Bon dia!

UN MISERABLE: Bon dia, bon dia…

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Has vist quina neteja?

UN MISERABLE: Mmmmm… Déu n’hi do!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: És que la ciutat feia una mica de pudor.

UN MISERABLE: Potser t’has passat una mica, no?

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Que m’he passat?

UN MISERABLE: …

EL GENI DE LA LLÀNTIA: I m’ho dius tu, això?

UN MISERABLE: No sé…

EL GENI DE LA LLÀNTIA: No em facis riure!

UN MISERABLE: …

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Què, vols venir amb mi?

UN MISERABLE: Com?

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Vols o no vols?

UN MISERABLE: Em pensava que estaves enfadat amb mi.

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Amb tu? No, home, no!

UN MISERABLE: Ah…

EL GENI DE LA LLÀNTIA: No et preocupis!

UN MISERABLE: …

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Va, home, va!

UN MISERABLE: I… A on vas?

EL GENI DE LA LLÀNTIA: A donar un volt.

UN MISERABLE: …

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Va, vinga, som-hi!

I el geni de la llàntia agafa un miserable amb la punta de les ungles i se’l fica sobre una punta del bigoti (i és que és veritat que en cap moment no hem descrit l’aparença del geni de la llàntia: doncs bé ara aquí podríem dir que el seu bigoti (perquè efectivament porta bigoti) és exactament igual que el que duia el Dalí—però molt més gros) i comença a caminar.

El geni de la llàntia es dirigeix a les poblacions del «cinturó»—les rodalies—els municipis que envolten Barcelona—l’anomenada «àrea metropolitana» (que curiosament ha quedat gairebé intacta) i recluta un milió de mercenaris—almogàvers!

A continuació fa unes arengues (que un miserable escolta amb fruïció):

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Almogàvers! Ara esteu a les ordres del geni de la llàntia!

ELS ALMOGÀVERS: Visca!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: A les meves ordres conquerireu el que voldreu!

ELS ALMOGÀVERS: Visca!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: A les meves ordres res no us podrà aturar!

ELS ALMOGÀVERS: Visca!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: A les meves ordres rebreu grans recompenses!

ELS ALMOGÀVERS: Visca!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: A les meves ordres us cobrireu de glòria!

ELS ALMOGÀVERS: Visca!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: A les meves ordres sereu recordats per sempre més!

ELS ALMOGÀVERS: Visca!

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Endavant!

I el geni de la llàntia, amb el seu milió d’almogàvers al darrere, es posa a caminar cap a l’oest.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.