Diumenge (2)

El geni de la llàntia ha crescut desmesuradament—deu fer uns cent cinquanta metres d’alt—i sota els seus peus hi ha Barcelona. Pobra Barcelona! Comença la destrucció.

El geni de la llàntia avança tranquilament pels carrers de la ciutat. És tan gran, però, que necessàriament aterroritza la gent que el veu passar—tot i que ell no es preocupa de fer por—no intenta fer grans espectacles—simplement va avançant de mica en mica. Per exemple: una de les primeres coses que fa el geni de la llàntia és esclafar, un per un, tots els gossets de la ciutat—aquests gossets que sempre penses que es podrien esclafar perfectament—doncs «endavant» ell els esclafa primer un i després l’altre (va passant casa per casa)—primer els hi aixafa les costelles (que es trenquen com si fossin galetes) i després els hi aixafa el crani (que es trenca com si fos una nou) i els deixa ben quietets per sempre més (ja no tornen a bordar)—i totes les donetes i homenets que dia rere dia fan veure que els hi recullen les caquetes (quan indefectiblement els han de «treure a passejar» perquè vagin escampant pixaradetes) es van posant les mans al cap i alguns criden i gemeguen (alguns fins i tot tenen petits atacs d’histèria) però el més sorprenent és que molts secretament es posen contentíssims—perquè mai van imaginar quan van comprar-lo (perquè aquests gossets es compren a les botigues com qui compra una estufa a la tardor o un ventilador a la primavera) que viurien al costat d’un petit monstre tan primitiu i repugnant com el gosset que ara el geni de la llàntia esclafa amb tant de goig i suficiència—sense gairebé ensenyar el somriure—ben bé com qui fa una feina a la qual ja hi està del tot acostumat.

Un cop tots els gossos ja són morts (la operació, de fet, només ha durat un parell de minuts—els poders del geni són increïbles—cosa que pensa, cosa que fa) amb un sol pensament fa enlairar tots els coloms de la ciutat—fins i tot aquells que estan malalts i fins i tot aquells als quals els falta una pota o una ala o fins i tot el cap (perquè es veu que no sé qui un dia va veure un colom sense cap que encara estava viu i feia petits vols i que encara es seguia inflant per impressionar les femelles)—tots els coloms, doncs: agafa tots els coloms de la ciutat i els fa enlairar fins que es perden a la vista (amunt, amunt) i es cremen amb el sol i se’ls hi fonen els «plàstics» de les plomes.

Un cop tots els coloms ja estan cremats la següent acció del geni és convertir en ferralla tots els cotxes i motos i bicicletes i taxis i autobusos i tots els «mitjans de transport» per sentir una mica de silenci a la ciutat—¡però llavors encara se senten més les obres!—i el geni va corrents a aturar totes les obres i agafa tots els «trabajadores de la construccion» i en fa una pira enmig de «Plaça Espanya».

Després baixa al soterrani i agafa una per una totes les vies del metro i quan les té totes agafades estira ben fort i surten totes—hauríeu de veure que bonic quin espectacle el geni de la llàntia arrencant les vies del metro i fent-les voleiar com si fossin serpentines (per uns moments el geni té una regressió a la infància i corre com un nen per la ciutat fent voleiar els raïls amb una rialla a la mirada) però al cap de poc en fa un manyoc i el llança al mar (tot un tresor pels futurs submarinistes)—i no us podeu ni imaginar quin pànic dintre el metro—la gent no té temps ni de pensar en els terroristes—tots els vagons se’n van enrere cap al final de cada línia i es van esclafant tots contra tots (per ordre d’arribada) i com que sempre en aquest casos sorgeixen els herois que salven a tothom sacrificant la seva vida (i que tant fan pensar als que no entenen correctament la teoria de la selecció natural) en aquest cas aquests herois no tenen temps de salvar cap dona ni cap nen i s’esclafen contra els que volien salvar—les altres víctimes—sense fer cap diferència.

Llavors sorgeix una cosa molt estranya i és que la gent que just en aquell moment anava a agafar un bus o el metro per anar a treballar s’enfada pel fet que veu que arribarà tard—però escolta!—que t’has tornat boig?—tota la ciutat en caos i tu et preocupes perquè arribaràs tard a la feina!—que t’has tornat boig?—però si sempre et queixes de la feina!—un dia que tens una bona excusa…—alegra’t, capullo!—has de comprendre que el geni de la llàntia està expandint el seu missatge, i que el seu és un missatge de felicitat!

Llavors els edificis que posa «Instituto Nacional de la Vivienda» els enderroca amb la gent dins—¿i ells quina culpa hi tenien?—¡cap!—aquesta és la raó—el missatge del geni de la llàntia és un missatge d’igualtat!

Quan per exemple quan, amb un sol pensament—amb la seva ciència del futur—enderroca un edifici: trenca els àtoms, els fon suament: i el que abans era un edifici ara mateix ja és pols cada vegada més fina que primer voleia amb el vent fins que després, ara mateix, voleia entre el vent.

No cal dir que tots els habitants de la ciutat (i tots els guiris) senten un pànic indescriptible (menys algun avi d’aquests que normalment miren les obres que s’ho mira tot meravellat) i que tota la ciutat són corredisses de gent que corre amunt i avall sense saber ben bé què fer ni on amagar-se o si seria millor fugir o què fer i n’hi ha que tenen «atacs de nervis».

No cal dir tampoc que com sempre que hi ha un desgavell important de seguida apareix tota aquella sèrie d’individus que es dediquen a saquejar i violar sense cap pressa enmig del caos—robatoris, incendis, assassinats, tot el que normalment està prohibit ara es pot «cometre» sense por—¡quanta alegria!—¡quanta impunitat desenfrenada!—les «fuerzas y cuerpos de seguridad del estado» no donen l’abast en fer veure que intenten fer alguna cosa per poder començar a creure que la situació es pot controlar.

A continuació el geni de la llàntia puja tot passejant al Tibidabo. Quina vista! Per primer cop a la història, Barcelona és bombardejada no des de Montjuïc, sinó des del Tibidabo (que potser no és més pràctic, però que és més bonic). El geni de la llàntia enderroca l’esglesiot aquell de dalt d’una bufada (el Cristo Rei el fot en mar) i s’asseu per contemplar la perspectiva. De cop al seu voltant tot són canons—esbelts, tots ferms i ben pintats—canons que amb un sol pensament del geni comencen a disparar amb una precisió absoluta i comencen a destruir tot allò que el geni a cada moment vol que sigui destruït (fer la llista del que el geni destrueix seria molt llarg i potser no val la pena).

Com trona, com trona, Barcelona… I quan al capvespre la ciutat ja és gairebé només un munt de runa polseguós i fumejant i l’únic que queda són uns quants supervivents desemparats el geni va passant pel costat de cadascun i els hi va fent dir «setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat» i qui no ho diu perfectament i sense vacilar ni una vegada el remata sense pena i de les vísceres que en surten en fa una gran quantitat d’escalivada que guarda en un gran tupper que es posa a la butxaca.

I aquí s’acaba el primer dia d’ira del geni de la llàntia.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Diumenge (2)

  1. leanan diu:

    aquest post és… miserablement genial!

  2. Iósódéu diu:

    …i certament espectacular.

Els comentaris estan tancats.