Diumenge (6)

Fins que arriben a la mal anomenada «Amèrica Llatina»—i és que no hi ha res menys llatí que l’«Amèrica Llatina»—(quina emoció quan entren al Carib)—concretament a Veneçuela—concretament a una ciutat veneçolana que tots els mapes anomenen Barcelona—i tots es posen una mica tristos tot pensant en la pobra Barcelona—però de seguida es tornen a animar i continuen la seva feina.

El geni de la llàntia, amb els seus poders suprems, agafa els presidentes dels estats sudamericans com si fossin peces d’escacs i els canvia tots de lloc—el de Bolívia al Paraguai—el del Paraguai a l’Uruguai—el de l’Uruguai al Brasil—el del Brasil al Perú—el del Perú a Colòmbia—el de Colòmbia a Veneçuela—el de Veneçuela a l’Argentina—etcètera—etcètera—i val a dir que en la majoria de casos, llevat d’un cert desconcert inicial, no hi ha gaires canvis ni problemes, és a dir, gaires més problemes dels que hi ha habitualment—de manera que els habitants d’aquests països continuen amb les mateixes dificultats per parlar la pròpia llengua i les mateixes aspiracions que els habitants de la resta de la terra (és a dir tenir polifonies al telèfon)—llevat d’un parell de casos com el fet que el nou presidente de Colòmbia vol casar-se amb la Shakira per decret i ella s’hi nega—o que el nou presidente d’Equador (l’antic presidente d’Argentina) fa una llei de salut pública que prohibeix el «regueton» i hi ha moltes revoltes i disturbis.

A continuació el geni de la llàntia recluta un milió d’indis i els hi diu:

EL GENI DE LA LLÀNTIA: Indis! Ara teniu l’oportunitat de reparar el mal que us han fet! Extermineu a tots els blancs! Extermineu tots els mestissos!

I els almogàvers comencen a degollar tot el que troben. Es reparteixen cap al sud i cap al nord. Quan és l’hora de passar cap a Amèrica del Nord, però, es troben que no hi ha cap carretera. I com que els hi fa mandra embarcar-se un altre cop, els almogàvers dessequen les zones pantanoses de Panamà i completen la carretera americana.

El geni de la llàntia, mentrestant, ha de lluitar contra l’exèrcit dels Estats Units, que està més ben organitzat. Però igualment els aixafa sense escrúpols. Hi ha un moment, fins i tot, que els americans, en un d’aquells moments seus de grans decisions, li llancen dues o tres bombes atòmiques. El geni de la llàntia, quan les veu venir, es posa a riure. Les agafa a l’aire, abans que petin, i com si fossin pedres les llança sobre Los Angeles, sobre Houston i sobre Miami, que queden completament destruïdes. A continuació se’n guarden prou, els americans, de tirar més bombes, i comencen les «activitats diplomàtiques»… Però massa tard. El geni de la llàntia aixafa una per una totes les bases militars del continent.

I just després el geni de la llàntia fa una cosa que feia temps que tenia ganes de fer. Amb la seva ciència del futur fon els enllaços dels materials que permeten la comunicació—que fàcil!—simplement cal fondre el coure, per exemple, i tots els altres metalls i bateries i ja no hi ha electricitat ni res de res—i només cal destruir tots els satèlits (un simple exercici de punteria pel geni de la llàntia) per destruir tota possibilitat de comunicació més enllà de la paraula. Un autèntic wireless.

I el geni de la llàntia, un miserable i els tres milions d’almogàvers es dirigeixen cap al nord.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.